martes, 9 de octubre de 2007

Parisos Indies al Razz

El fanatisme de groupie a vegades pot arribar a desenfocar la vista i no deixar-te veure més enllà d'un disc, una cançó o simplement d'una estrofa. En el nostre cas estaríem parlant de La Habitación Roja, el quartet valencià que el passat dissabte va omplir la sala gran de Razzmatazz així com qui no vol la cosa.


Aquest mes la sala Razzmatazz de Barcelona ha iniciat la seva programació de concerts d'hivern tant dins com fora de la sessió de club i s'han proposat fer-ho de manera contundent. De moment dins la programació de concerts ja hem pogut veure entre d'altres als prometedors harcoretes Enter Shikari, al veterà Rosendo i els portuguesos X-Wife. Dins la sessió de club, aquest dissabte vam tenir la dosi mensual dels que ells anomenem “Paraisos indies” amb els valencians La Habitación Roja, concert que va poder cobrir el Mai a la Vida.

Hauríem d'aclarir primer de tot que, els concerts en sessió de club de vegades molesten una mica, sobretot si el grup en qüestió no és sant de la teva devoció, però dissabte al Razz Club no semblava haver aquest sentiment entre respectable. Amb la Sala plena a vessar com qualsevol altre dissabte a La Habitación Roja va començar a tocar amb molta, moltíssima força, es notava que feia força temps que no tocaven en una de les sales grans de Barcelona (la presentació del seu últim disc al juny a la sala Mephisto ja quedava més que lluny) i que no tenien ganes d'aburrir a ningú. No els va caldre cap tipus de presentació prèvia, els valencians van començar amb 'La Vida Moderna' el primer single del seu últim disc Cuando ya no quede nada (Mushroom Pillow, 2007).

Tot i no signar potser el millor LP amb aquest últim disc (una mica fluix respecte el Nuevos Tiempos, últim treball, que tant bon sabor de boca va deixar entre els fidels seguidors) el grup va saber combinar els temes referents als seus anteriors treballs i així fer-nos tornar al temps de La Edad de Oro extret de 4 (Grabaciones en el mar, 2003) o ja més recent del Nuevos Tiempos (Mushroom Pillow, 2005) amb talls de la magnitud de Nunca ganaremos el mundial o Por tí. Per acabar el concert amb el single que dóna nom a aquest treball, Cuando ya no quede nada.

Un concert de quasi ben bé una hora de duració i on les guitarres va recobrar tot el protagonisme característic de la formació, relegat al segon pla en aquest últim treball. Semblava una actuació ajustada al mil·límetre i on els temes es van anar encadenant fent que la eufòria del públic assistent augmentes a cada nova nota. Molt lluny i, més oblidat encara (o no), queda aquell tri-concert ara ja fa quasi dos anys junt amb Lori Meyers i Sidonie on la rancietat va ser la nota predominant entre tant snob fascinat... Gràcies als astres, i suposem que algun consell de mànager o amic, la psicodélia postrock de guitarres infinites que utilitzaven com a clausura va passar a segon pla, i el pop-rock van ser les dues úniques etiquetes imperants durant la resta de la nit.

La Habitación Roja és un d'aquells grups que en diuen clàssics del pop independent estatal, uns clàssics que ja porten més de 10 anys de carrera i, tot i certs daltbaixos, continuen quasi com el primer dia. Una banda que ha sapigut crèixer i evolucionar dins d'un mateix registre o estil, el gran terme d'indie espanyol de mitjans dels 90. Esperem en candeletes la publicació del nou single, Posidonia, on segurament ens regalaran alguns temes inèdits, normalment en acústic i que fan que el format single es converteixi en tot un tresor de col·leccionista.

Montse Casas
Andrea Valverde

No hay comentarios: